Les notícies de les set sonaven a totes les ràdios del país. Les televisions de tot el món havien interromput llurs programacions, majoritàriament dedicades als estralls de la gran ràbia, fos l’hora que fos en cada racó del globus, per comunicar la nova que havia de revolucionar la vida col·lectiva de la humanitat: s’havia derrotat la mort.
Com funciona el remei?
Es tracta d’una vacuna d’una sola aplicació que modifica el gen de la mortalitat. Ja fa uns anys, i gràcies a un pioner en el camp de la immortalitat, l’insigne doctor Antoni Almirall Jr., es va descobrir que la mort era tan sols una malaltia hereditària més. La més mortífera i infecciosa de la Història, és clar, però una malaltia al capdavall. Després de moltes proves, s’ha aconseguit trobar una molècula que, incorporada al genoma humà, indueix al bloqueig del fenotip de la degradació física.
El remei és molt segur. Només existeix una contraindicació: els nadons. Les criatures de menys d’un any no poden rebre el vaccí, ja que encara no tenen l’organisme preparat per a la càrrega de la dosi. Tot i això, esperem que aquest petit contratemps es pugui resoldre durant els propers anys i no haguem de lamentar gaires pèrdues en vides humanes nounades o prenatals.
Es pot garantir que la distribució arribarà a tothom?
La bondat de l’ésser humà no té fi, i les virtuts del sistema capitalista encara menys. No cal esmentar ara i aquí la llarga llista de triomfs i encerts del nostre sistema econòmic, però només voldríem recordar com ha estat sota l’aixopluc de les lleis justes del lliure mercat com l’home ha atès el període de major prosperitat, igualtat i llibertat de la Història, malgrat les falsedats i els boicots comunistes.
I fins i tot ara, en aquesta hora greu en què ens hem d’enfrontar a l’extrema violència del terrorisme anticapitalista, la voluntat de servei del sistema no coneix límits, i es promet que es farà arribar el remei, desinteressadament, arreu del món.
Perquè, amb aquest avenç, el gènere humà haurà fet l’últim pas per a convertir-se en un déu, en el seu propi i únic Déu: haurà assolit la immortalitat.
Quines conseqüències es preveuen davant d’aquesta revolució mèdica?
Les conseqüències previsibles són nombroses i concatenades, i la immensa majoria d’elles resultaran de gran profit per a la vida humana. En segueix una descripció detallada.
Gairebé resulta innecessari esmentar que, sense mort, desapareixerà la por, el forat negre al què tots ens hem d’enfrontar algun dia; perquè ja sigui l’angoixa de contemplar el propi final, com la tristesa d’un adéu definitiu a una persona estimada, els sentiments negatius han anat sempre, en major o menor mesura, lligats a la fins ara eterna presència de la dama negra.
La major solució que presenta la fi de la mort, doncs, consisteix en la satisfacció de l’instint vital bàsic de supervivència de tota persona. La vida, com el plaer i la felicitat, anhela eternitat, i la mort es presentava com el principal impediment per a la seva perdurabilitat. A partir d’avui, ja no existirà el mal, la foscor ni la incertesa en el món futur, ni dolor ni patiment, i la humanitat habitarà per sempre el jardí encantat del paradís, en perenne llum de joia i coneixement.
En conseqüència, no hi haurà guerres, ni revolucions sanguinolentes, ni assassinats; no seran necessàries, perquè la gent, emparada pel progrés, trobarà en la immortalitat tot allò que mai ha desitjat i necessitat. No existiran la fam ni les malalties, i la felicitat esdevindrà, paradoxalment, l’únic entrebanc per a la realització d’un mateix.
La vida serà una eterna i inacabable successió de plaers mesurats i alegries còmodes, retirades de tot excés, com una pintura mural de la pastoral Arcàdia; la mort, inexistent, ja no podrà projectar cap ombra amenaçadora que torbi la pau de l’esperit humà, que restarà lligat al seu cos fins que els estels es desfacin en pols còsmica.
Aleshores, fins i tot podrà la humanitat sobreviure a la pròpia extinció, explorant els confins de l’univers i sortint del propi espai i temps; però, per atènyer aquest punt, encara s’haurà de superar la barrera del temps lineal i la incomprensió de la complexitat dimensional, condicions que no es compliran, previsiblement, fins d’aquí a algunes generacions, quan neixin nous immortals més evolucionats i puguin traspassar del passat al futur com si d’una dimensió espacial es tractés, com si només els suposés un moviment més, i, en conseqüència, s’acabi esmicolant el vidre tintat del fluir constant temporal.
Cal aclarir que aquest trencament amb les normes fins ara establertes ja no es limitarà als flaixos visionaris del doctor Antoni Almirall Jr., desaparegut recentment i malaurada sota el pes del seu geni, sinó que podran afectar tot el bloc homogeni del temps; i no hi haurà paradoxa possible en els actes dels futurs immortals, ja que el temps és trampós i prefereix una contradicció o un engany a acceptar les pròpies mentides. Aleshores el món apareixerà caòtic i no respondrà a una simplificació tan naïf com la causalitat: no existirà cap sentit possible en els fets (no es podran anomenar esdeveniments, perquè ja no esdevindran) que se’ns presentaran en l’etern ara immòbil de la posthumanitat.
En gran mesura, doncs, i per última conseqüència, la derrota de la mort comportarà la disgregació del temps en un polsim fi compost d’efimeritats i eternitats intrínsecament mesclades i de naturalesa ambigua, l’eliminació de la il·lusió del present, la superposició de tots els moments de l’univers en un de sol i infinitament complex.
I per què la mort de la mort suposarà la fi del temps com el coneixem ara?
Doncs perquè la mort era l’engranatge que marcava el moviment de les agulles dels rellotges en una sala fora dels límits de la realitat, i la pauta que dictava l’etern canvi del món. Els arbres perdien les fulles a la tardor, que tornaven a la terra d’on havien nascut; les papallones morien a l’hivern, i les seves ales es desfeien en els lleus àtoms dels què estaven compostes; i els homes tancaven els ulls per sempre al capvespre de les seves vides, per donar lloc a noves generacions que aportessin noves idees i un nou alè al món eternament jove. La mort, com veieu, apareixia íntimament relacionada amb el temps, i ara que hem eliminat aquella, l’altre resultarà greument ferit.
Es preveu alguna afectació seriosa i contraproduent per a la vida humana per culpa de tots aquests canvis?
Com hem comentat anteriorment, la gran majoria de les conseqüències que durà aquesta revolució de la medicina són positives per al desenvolupament humà; tanmateix, es produiran certs canvis en el nostre dia a dia que poden resultar incòmodes al principi. Abans d’enumerar aquests canvis, ens agradaria avisar que tots els efectes que es descriuran a continuació són hipòtesis i supòsits; per tant, no existeix cap raó per l’alarma ni pel rebuig a la vacuna.
No cal esmentar que, sense mort ni temps, la vida deixarà de ser-ho. La mort donava sentit a la vida, com la foscor permet que la llum existeixi, com el dolor delimita el plaer, com la tristesa enalteix la felicitat. I si bé la humanitat ara podrà habitar eternament el tebi benestar del paradís terrenal, ben aviat trobarà a faltar sentir, viure, emocionar-se, i per tant patir, emmalaltir i morir.
Molt probablement algunes veus s’alçaran contra aquesta vacuna, que porta conseqüències tan greus i profundes, i per diferents motius: per raons més morals o més pràctiques; per un rebuig religiós, o de caire social o polític; o simplement perquè creuen que les coses han de seguir com han succeït sempre, perquè existeixen unes normes i no podem jugar a ser déus. Però al final la gran majoria accedirà a la nova manera d’entendre la vida, perquè ¿qui no vol viure eternament? Qui té el coratge o la poca intel·ligència de, tenint una solució, enfrontar-se a tots els problemes sol i sense ajuda? Qui pateix de bon grat?
Quan comencin a néixer les primeres generacions posteriors al remei, els pares de les criatures decidiran vacunar-los, per la por a perdre el fill. I quan aquests nens creixin, ja comptaran amb la idea inamovible que són immortals, i que els seus fills, quan neixin, també ho esdevindran; i si bé podrien no vacunar els seus fills contra la mort i la humanitat tornaria a morir com abans, les persones hauran desenvolupat una por terrible a la mort, i el sol pensament d’algun dia deixar d’existir els aterrarà enormement.
Després d’aquest descens dràstic de la mortalitat es preveu una tendència estable, i fins i tot a l’alça, de la natalitat. En conseqüència, l’ésser humà se seguirà reproduint sense control, i aviat colonitzarà el sistema solar i la galàxia i es llançarà a explorar els confins de l’espai i l’univers, que, segons arribarà a descobrir, apareix tancat com una paradoxa dimensional on avall és amunt i amunt és avall, i caòtic per naturalesa. La ciència i la tecnologia avançaran a grans passos. Res escaparà al coneixement humà, però l’individu esdevindrà cada vegada menys savi; la llum fosca de la ciència haurà respost a totes les seves preguntes, però encara n’apareixeran infinites de pendents que no podran ser mai formulades ni contestades seguint cap sistema ideat ni per descobrir.
En últim lloc, i per acabar amb aquesta curta llista d’afectacions no desitjades i –repetim- hipotètiques, el pitjor efecte secundari de la vacuna consistirà en la materialització de l’esperit humà com a resultat de l’elevació de la matèria a la immortalitat. Curarem la mort del cos, la seva putrefacció i degradació, però no serem capaços de prevenir la mort de l’ànima, del plaer, del goig, del desig, de l’amor, ni de tots aquells sentiments que ara s’enfrontaran a l’etern oblit i a l’encara més eterna soledat del no-res. El resultat del remei no serà, al cap i a la fi, gaire diferent de la immortalitat assolida per aquells que apareixien en documents gràfics després de la invenció del cinematògraf: morts que esguardaven amb enveja i curiositat els vius a través d’una finestra en el temps; morts que, cercant la vida eterna, havien aconseguit tan sols un oblit secret rere una façana massa superficial, de la proporció d’un insondable oceà sota una fina capa de gel: una falsa memòria que no salvava la seva ànima de la desaparició a la què sempre havia viscut condemnada i que, tard o d’hora, també la derruiria.
Malgrat les nostres paraules catastrofistes, volem tranquil·litzar a la població amb un missatge reconfortant: aquests símptomes, en cas que s’acomplissin les hipòtesis més pessimistes, serien transitoris, ja que, un cop assolida la plena immortalitat i superats aquests canvis bruscos, l’acceptació d’una vida immortal resulta plenament indolora. Pel què fa a la mort de l’ànima i el desengany amb la ciència, això només pot preocupar als reaccionaris, entre els què comptem els terroristes de la gran ràbia. Per tant, tots els efectes indesitjats de la vacuna, i tenint en compte que molt probablement mai es produeixin, es podrien catalogar com mals necessaris.
Es preveu que la vacuna contra la mort afecti a la situació actual de la gran ràbia?
Efectivament, la conseqüència prevista més immediata de la vacuna contra la mort es materialitzarà en el final de la gran ràbia.
Aquesta malaltia, de la què el Pere Almirall s’ha reconegut com el màxim propagador al seu país fa no gaires anys, està destrossant totes les societats del món; una ira desmesurada i cega s’apodera de la gent del carrer, aquella que fins ara s’havia limitat a seguir el corrent ideològic predominant, sense preocupar-se per les retallades dels seus drets i qualitat de vida i creient que, com a ciutadà d’un Estat democràtic, era intocable. Ja fa alguns anys que aquesta ira s’ha anat traduint en morts, en una economia enfonsada, en ajustos de comptes i canvis polítics; però la vacuna contra la mort la derrotarà de manera fulminant.
Per començar, la classe dirigent que ha pogut desenvolupar aquest remei –és a dir, nosaltres- aconseguirà atraure la immensa majoria de la població, que desitja la panacea sempre somiada; i el seu llançament al mercat, universal i gratuïta, deixarà amb molt bona imatge el nostre sistema capitalista i les nostres lleis de l’oferta i la demanda, que, com hem dit abans, es basen en la bondat innata de l’home. Tornem a la pregunta anterior: qui no vol viure eternament? La promesa de la felicitat sense final esmicolarà les restes de falsa camaraderia que encara es troben entre les classes baixes; si més no, dissoldrà l’odi cec, individualista, compartit, típic d’aquesta generació perduda, que produeix un efecte semblant a la solidaritat entre els més pobres de la societat.
A més, el començament de la nova era en la història de la humanitat que suposa el descobriment de la vacuna comportarà un oblit volgut de tots els traumes, greuges i aspiracions que han existit fins ara. Els greuges, tot i que amb altres cares i formes i més maquillats, possiblement continuaran tenint lloc, però l’odi que han causat anteriorment desapareixerà a causa de l’abandó de les persones dels punys feridors de la memòria en favor dels braços bressoladors de l’oblit. La gent començarà a oblidar; i si bé podran conèixer, per efecte del trencament del temps que hem esmentat abans, el passat més enllà de la seva existència, la informació que rebran es compondrà de tantes dades que no podran processar-la i emmagatzemar-la, i la descartaran gairebé al moment. Curiosament, com més individualistes esdevinguin, menys s’assemblaran a allò que abans coneixíem amb el nom d’individu.
A poc a poc, doncs, els desertors en les files dels revolucionaris augmentaran de nombre, i al final la gran ràbia resultarà esclafada com un insecte en la col·lisió entre dos astres.
I què passarà a Avonaliu?
A Avonaliu, la reacció a la notícia de la invenció de la vacuna contra la mort serà força freda al començament. Enmig de les celebracions del casament del Pere i la Clara, en el pic de major violència i cruesa de la revolució rabiosa i cega, els ànims dels combatents suren encara entre l’embriaguesa per la sang i la volatilitat de la destrucció, i no sembla que s’aplaquin gens ni mica ni amb la promesa explícita d’un futur idíl·lic ni amb la insinuació d’una amnistia general i definitiva derivada de l’oblit del benestar posterior.
Amb el pas dels dies i dels mesos, però, començaran a arribar notícies d’algunes de les poblacions de la resta del país on els combatents desertaran en gran nombre; uns s’entregaran a les forces de l’ordre de l’Estat, en rendició sense conseqüències penals per als desertors; d’altres es replegaran, en retirada, abandonant les ciutats i els seus morts i cercant refugi en els dominis dels revolucionaris; i encara n’hi haurà que s’escaparan a les muntanyes, on desapareixeran per sempre sota l’ombra de la seva soledat embogida.
Aquests rumors, que més tard es convertiran, a poc a poc, en una realitat ben visible i palpable en l’ambient atrafegat i nerviós d’Avonaliu, començaran a minar la moral dels companys del Pere i la Clara. Al voltant de la parella, com és costum des que ell els conegué treballant de cambrer, la colla d’amics conforma el nucli dur del moviment armat, i el seu pilar més fonamental. Quan els ànims comencin a flaquejar a la ciutat, ells es mantindran tancant files, tossudament; mentre el país caigui altra vegada sota el control de l’Estat, i més tard s’integri en el nou ordre mundial que fagocitarà el sistema anterior, el grup de camarades i amics seguirà lluitant fins al final. Fins i tot quan Avonaliu esdevingui l’últim focus de la gran ràbia, quan ja tot el món hagi estat acotxat pel son reconfortant de la vida eterna, els joves continuaran la seva guerra per una causa perduda, una causa que al cap i a la fi mai ha estat clara. Segurament ja només mataran i moriran per orgull, per costum, per coherència.
El declivi de la gran ràbia a Avonaliu serà tardà però sobtat. Un dia, just abans d’executar a un noi que presumptament havia format part d’un grupuscle d’ultradreta abans de l’esclat de la revolució, el Pere decidirà defensar-lo. Argumentarà, per primer cop en mesos, que no hi ha prou proves com per assassinar a algú, i aconseguirà convèncer a la resta. El Marc interpretarà aquell gest com una mostra de rendició, com una cessió a la nova mentalitat dominant, i, enrabiat i decebut, després d’una llarga i acalorada discussió, marxarà sol a casa. No entendrà per què el Pere ara intenta procedir d’una altra manera; aquella és la seva revolució, el seu joc, la seva teràpia, la seva gran idea, i ho engegarà tot a rodar. És la seva coherència i la seva gran bellesa, i han de seguir fins a les últimes conseqüències. Aquella nit, contra costum, el Pere i la Clara dormiran profundament, en pau. I, al matí següent, trobaran el Marc a la cuina de casa seva, amb un tret de bala al paladar i el cervell escampat pel sostre. S’haurà adonat que no lluitava, ni ell ni ningú, per l’esperança de canviar la situació, sinó per la probabilitat de morir en batalla, per la necessitat de desaparèixer d’un món que li semblava injust, insuportable i impossible de millorar. El seu suïcidi no només serà una última i desesperada mostra de ràbia contra el món, de rebuig cap a un lloc on no vol romandre; també representarà una manera d’acceptar, paradoxalment, la derrota, i dirigir tot l’odi que li resta, que prové d’un pou sense fons, cap a ell mateix.
I què els succeirà al Pere, a la Clara i als altres?
Quan caigui el Marc, tots s’ensorraran. El Marc i la seva vella por a la mort resultaran inesperadament indispensables. Molts altres seguiran el seu exemple i es llevaran la vida. Només quedaran el Pere i la Clara per a contemplar la utopia, als seus ulls nauseabunda, en què es convertirà la seva existència d’aquí uns anys; presenciaran l’auge del nou sistema capitalista que, també al seu parer, augmentarà les desigualtats socials i eliminarà qualsevol dissidència sense necessitat de violència; i comprovaran la incapacitat de les persones per a retornar a un món mortal i insegur però –de nou en paraules de la jove parella- més lliure i just. El Pere, que sempre havia pensat que la mort l’esperava en algun punt davant seu, amenaçant en silenci, de rostre terrible i desconegut, s’adonarà aleshores que li resulta familiar, que ha pres forma d’oblit i, perseguint-lo fins a mossegar-li els talons, devora tot allò que queda al seu darrere: la vida anterior, els amics que ja han marxat, el pare i la mare al seu Edèn perdut d’Alemanya, els avis que no ha conegut. Quan oblidi com morir, aquella esdevindrà la veritable mort a què s’enfrontarà cada dia. Probablement ho mereixi.
I fins que la notícia del naixement del seu fill, al cap d’un indefinit període d’immortalitat i creixent desil·lusió, doni a la parella noves esperances per al futur, els quedarà només un consol: quan destrueixin el temps lineal, descobriran que tot allò que succeeixi en un futur ja ha passat anteriorment, que l’univers ja té un final escrit. Tot petit fet forma part d’un enorme engranatge que ja ha estat col·locat des d’un bon principi, i que allò que ells perceben que succeeix no succeeix com a tal, sinó que és i ha sigut sempre. Allò que viuran aleshores, aquell malson sense sortida, serà només allò que ha de ser: ni bo ni dolent, ni quelcom per aprovar, perseguir o defugir; simplement serà.
Paraula 303 